Sobre els afectes i sentiments en la psicoanàlisi
De vegades es critica la psicoanàlisi perquè no ocupa un lloc important en el que haurien de ser els sentiments o les emocions, tant en el seu aspecte teòric com en la seva pràctica clínica, sinó que posa en primer pla el que se sol anomenar la lògica del discurs del subjecte, del que diu, de com s’articulen i s’estructuren, a través de les seves paraules, els seus desitjos, de la seva dinàmica pulsional que posen en joc en els seus símptomes i que són els fonaments que condicionen la nostra manera de ser, de situar-nos a la vida i en la societat.
Aquesta crítica presenta en si mateixa una contradicció perquè no es pot dir que la psicoanàlisi es fonamenta en les paraules que permeten accedir als desitjos i pulsions del subjecte i alhora afirmar que no es tenen en compte els afectes o els sentiments quan precisament són aquests darrers part i efecte dels primers.
Breument justificaré aquesta afirmació.
Amb el nom general d’afectivitat, o afectes, es coneix un conjunt de noms com l’emoció, la passió, el sentiment, la còlera, que estan relacionats amb la nostra sensibilitat en general i que es diferencien entre ells pel seu valor principalment quantitatiu.
Sempre han estat presents als pensadors i filòsofs de totes les èpoques.
L’afectivitat està relacionada amb la motivació, i la seva energia somatopsíquica sempre ha estat comprendre els seus efectes en el nostre comportament i amb la nostra constitució subjectiva, és a dir, amb les nostres vivències personals i íntimes.
Freud en la seva elaboració de la teoria psicoanalítica va resumir en una paraula, libido per expressar l’energia dels afectes, que constitueixen la nostra realitat psíquica, i que resumeix, en el sentit ampli, amb la paraula amor que configuraria l’energia que activa i dinamitza els nostres desitjos, en definitiva, amb la vida.
Sense la libido no seria possible la nostra vida ja que la seva existència s’homologa a l’instint de la fam ia tot allò que engloba allò que hem dit amb la paraula amor, és a dir les nostres passions i desitjos més íntims. Aquest tot que ens empeny a viure i estimar, com a energia vital dels éssers vius.
En els animals es manifesta com l’empenta, els instints, que són pautes de comportaments heretats i prefixats que poc o res es modifiquen en la seva relació amb ells mateixos i amb el medi ambient.
En nosaltres la libido es manifesta de manera diferent als animals ia aquesta empenta la psicoanàlisi l’anomena pulsions i que no obeeix a pautes prefixades hereditàries i són més flexibles i plàstiques.
No és fàcil definir la pulsió o pulsions però Freud les considerava com la relació que les situa entre el límit del físic i el psíquic. La seva importància és que es desenvolupa en els primers anys de la nostra vida en què s’organitza l’estructura dels nostres desitjos i les seves eleccions, els objectes de satisfacció, aquells que estimem o odiem. És el que se li ha anomenat la psicosexualitat.
L’afectivitat, podem dir ara des de la teoria freudiana, correspondria a quantitats d’energia pulsional que tindria els seus efectes subjectius en nosaltres com si fossin sensacions, sentiments o afectes penosos o plaents.
La tesi freudiana és que en el nostre aparell psíquic estaria regulat pel principi del plaer que tractaria precisament de mantenir aquesta energia pulsional a l’estat més baix possible, a l’equilibri.
És a dir, el plaer seria una disminució de la quantitat d’estímul (energia pulsional) present a l’aparell psíquic, i el dolor o el displacer, un augment o elevació.
Així, l’augment de la tensió, a causa de la càrrega pulsional, seria displacenter i l’estat plaent seria un producte o efecte de la seva descàrrega.
El principi del plaer sempre busca satisfer-se i això no sempre és possible. L’aparell psíquic es va veure obligat a regir-se per un altre principi, el principi de realitat, que si bé busca el plaer també té en compte evitar les conseqüències que pogués produir aquesta satisfacció. Aquesta seria la dinàmica del nostre aparell psíquic.
Ara, tota pulsió es manifesta en dues formes: l’afecte que seria la seva expressió qualitativa de l’energia pulsional i l’altra, la representació o acte de contingut del pensament, la idea o imatge, a allò que Lacan va anomenar significant, terme pres de la lingüística.
Però passa que en el funcionament psíquic es pot donar la dissociació de tots dos, la separació entre afecte i representació (significant).
Això explica perquè els humans ens diferenciem dels animals ja que els seus instints queden fixats als seus objectes d’apetència o de lluita, mentre que en nosaltres possibilita la relació amb objectes nous i canviants en poder transferir l’afecte a una altra representació o objecte.
Tot i que cal entendre que si tots estem travessats pels desitjos que ens vincula amb els nostres semblants i altres objectes en general, són els seus augments quantitatius els que aborda la clínica psicoanalítica, és a dir, la psicopatologia. L’angoixa, la fòbia, la depressió persistent, l’obsessió… són expressions quantitatives de la pulsió (emocions, afectes, sentiment, ira, odi…), són excessos.
La pulsió no pot mai ser objecte de consciència, només ho és la idea que la representa (significant). Si no fos per aquest enllaç a una idea no es podria saber res de la pulsió. Per això l’afectivitat en si mateixa no és objecte d’investigació analítica, són les idees o significants que s’hi enllacen.
Aquí hi entra en joc els dos principis d’aparell psíquic, el del plaer i el de realitat. Tota representació no desitjada, que no sigui plaent, o sigui dolorosa, el principi del plaer no podrà descarregar la seva energia pulsional, la satisfacció, i tendirà a ser apartada de la consciència amb el mecanisme conegut com a repressió.
Amb la qual cosa la pulsió corresponent haurà de lligar-se a una altra representació o idea diferent la conseqüència de la qual, de vegades, serà una alteració de la vida afectiva de relació del subjecte. Aquest seria el secret quan ens preguntem a nosaltres mateixos què em passa? i no sabem respondre. Sento el malestar però no en puc conèixer el motiu.
On han anat a parar aquestes idees reprimides? Allò que Freud anomena l’inconscient. És a dir, a aquesta part del nostre psiquisme que aquesta fora de la nostra consciència i que existeix com un pensament paral·lel al pensament conscient.
Aquesta és la funció de la Psicoanàlisi la d’enllaçar les activitats afectives, com ara ansietat, temors, malestar, infelicitat, angoixa…, amb les idees de l’inconscients que en un moment de la vida del subjecte van ser reprimides, allunyades de la consciència i que ha estructurat la seva manera de ser i de viure.
És, doncs, el vostre enllaç que articula tot una associació d’idees i pensaments (significants) que enllacen amb els moments significatius i afectius de la nostra història vital. Només així és com el subjecte pot recobrar el seu benestar o almenys conèixer el per què es pateix, cosa que ja és de per si apaivagadora.
