Per què el psicoanalista no utilitza el mètode hipnòtic com a tractament psicoterapèutic?
Una de les preguntes que de tant en tant ens fan als psicoanalistes és si no hauríem de fer servir la hipnosi com a mètode terapèutic per accedir millor i més ràpidament a la causa o causes dels malestars i inquietuds que sentim i patim.
Entenen que seria la via fàcil per accedir al nostre inconscient i així conèixer aquells processos que adonarien les motivacions d’aquests comportaments indesitjats.
He de dir que és precisament l’hipnotisme, en les tècniques hipnòtiques, les que van ser l’origen de la psicoanàlisi. A finals del segle XIX hi havia investigadors (Charcot, Bernheim, August Foret…) que feien servir aquestes tècniques per entendre, influir i si era possible restablir o curar una afecció que qüestionava el saber mèdic de l’època: La histèria.
Les manifestacions de la histèria mostraven una varietat de símptomes corporals com podien ser anestèsies, paràlisi i sensacions de zones del cos però amb la peculiaritat que no presentaven cap lesió orgànica. El mateix passava amb l’anomenada histèria d’angoixa que acompanyava de reaccions fòbiques.
Aleshores la medicina havia fet grans avenços en el camp de l’anatomia i de la fisiologia i no es podia entendre que a qualsevol malaltia o afecció no li correspongués una alteració física o del funcionament orgànic.
És en aquest context que cal situar lorigen de la psicoanàlisi. Va ser Joseph Breuer, col·lega i amic de Freud, que el va introduir a l’aplicació de la tècnica hipnòtica en el tractament de la histèria.
El principi era que certes experiències i vivències concretes de certa intensitat havien estat oblidades, apartades i sense accés a la consciència, els efectes de les quals es manifestaven en el comportament histèric. Aquest tipus de persones presentaven una predisposició a la sensibilitat i la suggestibilitat que s’entenia com un excés de càrrega nerviosa continguda al sistema nerviós central.
L’ús de la hipnosi feia pensar la possibilitat de fer que accedissin a la consciència els records d’aquelles vivències i experiències que havien estat traumàtiques i facilitarien així l’alliberament d’aquesta energia nerviosa estancada.
Aquesta descàrrega nerviosa provocava una reacció, un xoc (obreacció) en el subjecte, que actualitzava i enllaçava el record reprimit amb el seu estat afectiu que fins aleshores havien estat tots dos dissociats. Aquesta actualització record-afectivitat produïa una millora a l’estat del pacient.
El tractament consistia, doncs, que a cada dificultat o problema que plantegés el subjecte, la de trobar el record o la vivència corresponent. Hi havia una relació estreta i directa entre símptoma i record. A aquest mètode hipnòtic se’l va anomenar catàrtic.
Freud va seguir investigant en la seva tècnica terapèutica i construint la seva teoria sobre la histèria i altres afeccions nervioses fins que va substituir el terme catàrtic pel de psicoanàlisi.
Aquest canvi va anar acompanyat també d’un abandó definitiu de les tècniques de regressió hipnòtiques i de suggestió per les dificultats teòriques i d’ús pràctic que presentaven.
Hem de pensar que l’hipnotisme és una tècnica de suggestió on la persona se sotmet passivament a una altra (hipnotitzador) que accepta perdre la seva iniciativa personal, però a més no quedava clar que aquests records fossin veritables o almenys sincerament narrats sinó que fossin deformats per els seus desitjos i fantasies. Cosa que calia tenir en compte.
També al principi Freud es va adonar que els seus efectes terapèutics no eren duradors i podien, a més, despertar als pacients estats d’afectivitat, d’amor, de certa intensitat, que no era possible fer-los entendre que només obeïen precisament aquests estats d’experiències i vivències personals en què no tenia res a veure pròpiament la persona del terapeuta hipnotitzador.
Freud elaboraria teòricament aquestes situacions com a efectes de la transferència, és a dir, de la vinculació analitzant-analista que en el procés psicoanalític es poden produir per part de l’analitzant com a conseqüència de la seva història i vivències personals i que havien de ser analitzades.
Així que Freud va anar abandonant definitivament aquestes tècniques hipnòtiques i les seves modalitats de suggestió per utilitzar allò que anomenaria la tècnica de l’associació lliure. El subjecte seria en tot moment conscient i amo de si mateix i lliure en el seu dir, en un discurs en què expressaria de manera associativa les experiències, records, creences, fantasies, somnis i de tot allò que li sorgís d’una manera lliure anomenat dispositiu de la sessió psicoanalítica.
Aquesta seria la via d’accés a aquests moments de l’inconscient, més enllà de la consciència, en què se li aniria revelant al subjecte per si mateix, amb la presència del psicoanalista, l’organització dels seus desitjos i la significació d’aquests malestars indesitjats que fan que la vida d’un sigui de vegades tan poc suportable.
Tot aquest procés, però, s’ha de donar dins del sosteniment de la rigorositat d’una lògica de pensament en una dialèctica que articuli els moments significatius de la vida del subjecte.
